L’ésser humà és un animal social per naturalesa, és a dir, tendeix a relacionar-se amb els altres. Per això, un dels seus temors primaris ha estat l’exclusió. Però, què passaria si aquest temor el portem a l’extrem en la societat tecnològica actual? El resultat es coneix com a FoMo (Fear Of Missing Out), és a dir, la por a quedar-nos fora[1].

“Li he escrit, ho ha llegit i no em contesta”.

L’explosió de les xarxes socials i els videojocs, així com la seva immediatesa en els dispositius mòbils, ens han transformat en autèntics zombies de les noves tecnologies[2], fins al punt que s’estan convertint en un gran problema, tant entre els més joves com en els adults.

Cada vegada frases com “li he escrit, ho ha llegit i no em contesta”, “ha penjat una foto, però no m’ha etiquetat” o “m’han expulsat del clan”, es repeteixen amb més assiduïtat. I, qui no ha vist –o fins i tots protagonitzat- la clàssica imatge on, en un sopar, tots els amics tenen els dispositius sobre la taula?

Tots aquests exemples tan comuns ens parlen de problemes com la nomofobia, o la por a no tenir disponible el telèfon mòbil en tot moment, o el síndrome de la vibració fantasma, és a dir, aquella ansietat generada quan el telèfon ens vibra a la cama però no el podem mirar. En aquest context, FoMo engloba tota aquesta ansietat perpètua produïda perquè estan passant massa coses al voltant i no podem estar connectats sempre que vulguem.

La situació encara es complica més amb els adolescents. Capdavanters de les tecnologies, és difícil entendre que un nen no tingui un parell de consoles com a mínim, un mòbil d’última generació o que no sigui un assidu a xarxes socials com Instagram, Facebook, Snapchat… I el que és pitjor, moltes vegades, allò que els hi preocupa no és perdre’s alguna cosa, sinó que la gent no sàpiga que hi han estat allà.

I no només això, aquest tipus de conductes són les que generen l’auge exagerat de programes de televisió que no aporten cap valor positiu als joves[3], creant falsos estereotips o banalitzant temes com l’amor, l’amistat, la tolerància o, fins i tot, la convivència. L’impacte en el món real pot ser tal que pot arribar a influenciar, fins i tot, en els hàbits[4] i els seus objectius a la vida.

Tot es barreja i es complica, encara més, quan els joves han de compaginar-ho amb les seves tasques diàries, on l’estudi i els deures els hi treuen molt de temps. Són veritablement capaços de treballar sense estar pendents del telèfon?

“No som capaços de fer que desconnecti del mòbil, de la consola o de l’Instagram”.

FOMO

Tot i que és difícil lluitar contracorrent, podem fomentar certs hàbits que beneficiïn als joves. Per això us proposem una sèrie de consells que us poden resultar molt útils:

– Escoltar:

Potser pels adults les xarxes socials són només un entreteniment, però per molts dels joves es basa en “la seva vida social”. De manera que, si ens preocupem més per com se senten i, més profundament, en les seves inquietuds, es mostraran més oberts per explicar-nos els seus problemes.

– No jutjar:

Que un adolescent es passa hores jugant a l’ordinador o la consola és quelcom que podem classificar com absurd[5]. Però no té per què ser-ho. Els joves estan en ple procés de creixement maduratiu i, moltes vegades, allà hi troben un món alternatiu on es troben a gust. Hem de saber escoltar i indagar abans de jutjar-los.

– Animar les seves vides offline:

“Mama, baixo al parc a jugar amb els amics” o “quedem a casa teva a les sis” són dues frases que resumeixen tota una generació. Són capaços els nens d’avui en dia de baixar a jugar en comptes de connectar-se a internet o quedar amb els amics sense estar subjectes a la immediatesa del WhatsApp (baixes, canvis d’hora, modificacions del pla)?

– Establir límits:

Si estudien, estudien; si juguen, juguen. No podem pretendre que els nens i els joves siguin suficientment responsables com perquè facin les coses per ells mateixos. Hem de marcar les pautes sobre què poden i què no han de fer. Si fan deures o estudien per l’examen de torn, no han de tenir el mòbil al costat ni la consola o el portàtil.

– Aquest no és el món real:

Molts joves s’endinsen tant al món virtual que, després, poden mostrar certes dificultats socials. Se senten desprotegits o simplement menys importants respecte al videojoc que juguen durant hores i hores. No podem caure en la trampa[6]. Com a pares o tutors, hem d’ajudar-los perquè adquireixin la suficient fortalesa per afrontar els problemes reals, sense desmoralitzar-se i que sàpiguen donar a les coses la importància real que tenen, sense fer una muntanya d’un gra de sorra.

J. Carlos Amador

 

Bibliografia:

[1] Anderson, H. (April 16, 2011), “Never heard of FoMo? You’re so missing out”, The Observer

[2] Przybylski, A. K.; Murayama, K.; DeHaan, C. R. & Gladwell, V. (2013), “Motivational, emotional, and behavioral correlates of fear of missing out.”, Computers in Human Behavior, Volum 29 (4). Pp. 1841–1848

[3] Song, I.; Larose, R.; Eastin, M. S. & Lin, C. A. (2004), “Internet gratifications and Internet addiction: On the uses and abuses of new media”, CyberPsychology & Behavior, Volum 7 (4). Pp. 384–394

[4] Riordan, B. C.; Flett, J. A. M.; Hunter, J. A.; Scarf, D. & Conner, T. S. (2015), “Fear of missing out (FoMo): the relationship between FoMo, alcohol use, and alcohol-related consequences in college students.”, Annals of Neuroscience and Psychology, Volume 2. Pp. 1–7

[5] Park, N.; Kee, K. F. & Valenzuela, S. (2009), “Being immersed in social networking environment:Facebook groups, uses and gratifications, and social outcomes”, CyberPsychology & Behavior, Volum 12 (6). Pp. 729–733

[6] Sherry Turkle (Feb 2012), Connected, but alone? http://www.ted.com/talks/sherry_turkle_alone_together?language=en