Aquest article correspon a la ponència de la professora de la Universitat Ramon Llull i guionista, Coral Cruz, a la taula rodona organitzada per l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals. La jornada sobre els joves i les sèries de televisió es va dur a terme la Facultat de Comunicació Blanquerna.

És indubtable que el nostre món contemporani ha canviat de manera radical en els últims 15 anys. El gran salt tecnològic, especialment, en tot allò que té a veure amb la comunicació, ha convertit aquest període en un dels més determinants respecte a la “reprogramació” mental de l’ésser humà per adaptar-se a aquest nou univers digital, en el qual hem entrat gairebé sense adonar-nos.

La qüestió és que tots aquells que superem la trentena encara tenim molt present el record d’un món on el paper, el vinil o el VHS eren els suports dominants de les nostres vides; un món en el qual internet no existia, l’ordinador només s’utilitzava per treballar i on sempre calia portar unes monedes a la butxaca per poder trucar des d’una cabina, ja que el més semblant a un mòbil que coneixíem eren els walkie-talkies de joguina.

No obstant això, mentre els adults d’avui dia hem sofert un procés d’adaptació gradual, els joves de 12 a 21 anys del moment no són capaços de recordar aquest món que hem deixat enrere tan recentment, ja que van aconseguir l’edat del raciocini o van néixer, directament, enmig d’aquesta Revolució de les Comunicacions.

Estem davant veritables “Homo Sapiens Digitals”, marcats no només per un llenguatge diferent, sinó també per una manera de pensar i sentir, en part diferent, que ve determinada per molts aspectes.

Al meu entendre, aquesta característica tan marcada dels adolescents i joves d’avui dia és el primer element a tenir en compte a l’hora d’abordar els temes que es plantegen en aquesta taula rodona, ja que el seu accés primerenc a les eines tecnològiques de comunicació i el seu domini absolut de les mateixes els han convertit en els primers representants d’un grau nou d’evolució de la nostra espècie. Estem davant veritables “Homo Sapiens Digitals”, marcats no només per un llenguatge diferent, sinó també per una manera de pensar i sentir, en part diferent, que ve determinada per molts aspectes que també podríem incorporar a la xerrada que ens ocupa avui, com són:

  • el triomf de la immediatesa enfront de la reflexió
  • la necessitat d’exposició pública de les opinions i sentiments enfront de la tendència a la introspecció que sempre havia caracteritzat l’adolescent
  • la predisposició a haver d’escollir des d’edat molt primerenca entre multitud d’opcions, ja sigui en el terreny de l’oci, de les relacions personals i sexuals, de l’àmbit acadèmic…

Com veiem, per als joves actuals, estar connectat amb el món en tot moment és imprescindible per sobreviure en ell i això implica tenir mòbil, preferentment amb connexió a internet, ordinador personal a casa, també amb connexió, Ipod o mp4 per poder escoltar música en qualsevol moment, alguna consola o dispositiu per poder jugar… a més d’una infinitat d’accessoris sense els quals, molts ja no podrien viure. A conseqüència de tot l’anterior, arribem a una conclusió clau a l’hora d’afrontar el nostre debat: els adolescents i joves d’avui dia s’han convertit en grans consumidors.

Adolescents-Limb

I crec que tots estarem d’acord a dictaminar que aquesta nova condició dels joves com a consumidors de primer ordre és la que ha permès, entre altres coses, que les cadenes de televisió s’hagin llançat en els últims anys a finançar sèries de producció nacional per programar-les en horaris de prime time, ja que, per primera vegada, els anunciants saben que arribaran a un col·lectiu amb moltes noves “necessitats”, que pocs pares s’atreveixen a no satisfer, ja que ells mateixos s’han fet depenents també de tots aquests dispositius que ens acompanyen diàriament.

D’altra banda, aquestes noves tecnologies han permès que els joves d’avui dia gaudeixin d’una gran independència a l’hora de descobrir i comunicar-se amb el món. Ja no necessiten la intermediació o el permís dels seus progenitors per fer-ho. I aquesta immersió primerenca al món, encara que en molts casos sigui més virtual que real, crec que ha donat lloc a una acceleració del procés de desenvolupament, escurçant en gran mesura el període de la pubertat i adolescència, que abans abastava dels 12 als 18 aproximadament, avançant, d’aquesta manera, l’arribada de la primera joventut als 15 o 16 anys. En paral·lel, també el propi desenvolupament físic sembla haver-se accelerat. Així que, encara que ens resultin tan poc naturals o inadequats certs comportaments que identifiquem com a adults en els personatges de ficció que habiten les sèries juvenils, hem d’aprendre a reinterpretar-los en aquest nou context que manegem.

Curiosament, les dues sèries que tenim avui l’oportunitat de conèixer millor de mà dels seus creadors, Polseres Vermelles i Los protegidos, comparteixen, malgrat les seves indubtables diferències, especialment genèriques, un punt en comú que, al meu entendre, resulta molt revelador respecte a tot el que s’ha dit anteriorment. En ambdues sèries, igual que en altres ficcions d’èxit com El barco o la ja conclosa, El internado, els joves protagonistes s’enfronten a un conflicte extern que, fins ara, mai havia estat central o predominant en les ficcions juvenils. Aquest conflicte és ni més ni menys que l’amenaça de la mort.

…en el fons les situacions extremes que els guionistes els fan protagonitzar els estan obligant a enfrontar-se a conflictes que impliquen una maduresa inusitada, però necessària, que els acaba allunyant per complet d’aquesta infantesa que van abandonar fa molt poc.

L’amenaça d’una malaltia que pot ser mortal o el d’una organització secreta que persegueix a nois i noies amb poders sobrenaturals són elements argumentals omnipresents en aquestes dues ficcions que condicionen, en gran mesura, la dramatització dels conflictes habituals de les sèries juvenils. L’acceptació personal, les relacions d’amistat, amoroses i familiars o la incertesa enfront del futur segueixen sent en ambdues els conflictes interns dominants, heretats de totes les ficcions juvenils prèvies. És a dir, els joves d’avui dia, malgrat la seva nova configuració mental, sembla que segueixen tenint les mateixes preocupacions que els seus predecessors. No obstant això, el context d’aquestes noves ficcions sí que ha canviat i sembla voler reflectir aquest caràcter d’urgència per abandonar definitivament l’adolescència per convertir-se en joves independents. De fet, encara que aparentment, l’objectiu dels protagonistes davant tals amenaces externes sigui, òbviament, sobreviure, en el fons les situacions extremes que els guionistes els fan protagonitzar els estan obligant a enfrontar-se a conflictes que impliquen una maduresa inusitada, però necessària, que els acaba allunyant per complet d’aquesta infantesa que van abandonar fa molt poc.

En conseqüència, la qual cosa crec que aquestes noves ficcions estan oferint als seus joves espectadors és l’oportunitat d’assistir a la catàrtica mort simbòlica d’aquesta infància que, més o menys conscientment, tots semblen voler deixar enrere amb urgència i sense necessitat de passar més temps de l’estrictament necessari en l’incòmode limb de l’adolescència. Crec que aquesta podria ser una de les principals raons per les quals els joves espectadors estan connectant tan bé amb aquestes noves ficcions juvenils. I per això, crec que seria un error enfocar el debat d’avui en si les sèries juvenils actuals poden modificar el desenvolupament natural dels joves o no. Podríem entrar en el clàssic debat de què ve primer, si l’ou o la gallina, quan, al meu entendre, la realitat i la ficció, habitualment, sempre evolucionen en paral·lel, retroalimentant-se de manera més o menys espontània, perquè, entre altres coses, els guionistes que inventen les ficcions habiten el mateix món que els espectadors de les seves obres.

Conclusió:

Per a mi la qüestió és si ens agrada aquest nou món…

Per tant, crec que la discussió hauria d’estar en un altre lloc. Per a mi la qüestió és si ens agrada aquest nou món tan còmode i, alhora, tan trepidant que hem acceptat i, per tant, construït conjuntament entre tots. En si és positiu per al desenvolupament dels nostres joves que s’imposi la capacitat de resposta immediata a la lentitud que comporta la reflexió. En si és convenient que els joves se saltin un període del desenvolupament humà com és l’adolescència que, malgrat ser un mal de cap reconegut per tots les que l’hem passat, no deixava de ser una etapa en el qual l’estat d’inseguretat on ens instal·làvem durant uns quants anys, ens ajudava a entrenar-nos en una cosa tan necessaria pel desenvolupament humà com és el dubte.

I el meu dubte, ara, és si totes aquestes reflexions poden ajudar-nos a arribar a alguna conclusió o no, però, en qualsevol cas, crec que serà molt més fàcil fer-ho, si els joves d’aquesta sala també participeu d’aquest debat centrat en vosaltres, abans que la nostra espècie segueixi evolucionant imparablement i es produeixi una nova mutació que acabi convertint a tots els nens majors de 9 anys en adults de cop i llavors, hàgim de traslladar aquest tipus de debats que ara acull la Universitat al primer cicle de primària perquè tinguin un sentit. Amb la confiança que això mai arribarà a succeir per molt que el futur ens superi cada dia, no em queda més que agrair-vos la vostra atenció.

Autora: Coral Cruz