La cosa va començar tard, però amb ritme. El gener de 2024, el Govern espanyol va crear un comitè d’uns 50 experts per estudiar com protegir els menors a internet i, el juny d’aquell mateix any, ja tenia sobre la taula un avantprojecte de llei que, entre altres mesures, augmentava de 14 a 16 anys l’edat per obrir un compte a les xarxes socials sense el permís dels pares.
Aquell estiu també va presentar la Cartera Digital Beta, una aplicació per verificar l’edat pensada, en principi, per als continguts pornogràfics. El març de 2025 el text va arribar al Congrés com a projecte de llei, al setembre va superar el debat de totalitat i el febrer de 2026 Pedro Sánchez li va donar l’impuls més mediàtic en anunciar a Dubai la prohibició per als menors de 16 anys. Sobre el paper, tot apuntava que aquesta vegada anava de debò.

El problema és que, entre les pròrrogues del termini d’esmenes i les negociacions entre grups, el projecte es va quedar encallat en la fase de ponència, encara lluny de la meta. I l’octubre de 2026 va arribar l’avançament electoral: amb la dissolució de les Corts, la llei va decaure automàticament sense haver-se votat.
Resultat: més de dos anys de feina i cap norma nova en vigor. Avui continuem amb el límit de 14 anys de la llei de 2018, sense verificació obligatòria de l’edat, i qui governi després del 29 de novembre haurà de decidir si reprèn la qüestió i, en aquest cas, començar gairebé de zero.
Un debat polític amb moltes expectatives i poques novetats
Ahir, 18 de novembre, vam assistir a un esdeveniment organitzat per Adolescència Lliure de Mòbils (ALM), un moviment de famílies conscienciades que busca endarrerir l’edat en què els infants reben el seu primer smartphone. La seva eina principal és el Pacte de famílies: acords per escola o per classe en què els pares es comprometen a no donar un smartphone als seus fills abans dels 16 anys.
Un altre dels seus objectius és exercir pressió política per aconseguir la protecció dels menors en l’àmbit legal. Per fer-ho, es reuneixen amb les administracions per demanar la prohibició dels mòbils als centres educatius. En aquest context, van organitzar el “debat” El present i el futur de la infància i l’adolescència en l’entorn digital: reptes i oportunitats. Hi van reunir sis representants polítics dels partits més destacats. Allà, cada partit havia de respondre quatre preguntes senzilles sobre com pensaven protegir els menors davant la voràgine d’aquesta era digital que els envolta.

L’esdeveniment va estar ben organitzat i els assistents, que ens coneixem perquè sempre coincidim en les mateixes lluites, ens vam poder saludar amb les expectatives posades en aquells que tenen a les seves mans la capacitat i el deure de legislar en favor del benestar de la ciutadania.
Tanmateix, l’exposició dels nostres polítics, que no pas un debat, van començar una mica aigualida: tots estaven d’acord que alguna cosa no s’està fent bé, que falten lleis, que els menors necessiten protecció, les famílies, ajuda i els docents, formació. En fi, res de nou.
Deu anys de retard davant una realitat urgent
Per descomptat, van utilitzar les recomanacions de les comunitats científiques com si fossin una novetat i un descobriment sorprenent. De fet, alguns ens vam sentir com si, per exemple, sent metges, ens vinguessin a explicar com funciona un estetoscopi. I, en realitat, res d’això no era necessari, ja que allà hi havia algun representant d’aquestes comunitats científiques i, per descomptat, les entitats que fa temps que alertem sobre aquestes mateixes qüestions.
No obstant això, una de les coses més aterridores va ser sentir termes com ara “nadiu digital” i “bretxa digital”, o la història de sempre que els fills de Silicon Valley van estudiar en escoles analògiques. Així és la nostra política: va, com a mínim, deu anys endarrerida. Que no, senyors, això no va de bretxes digitals. Això va d’assetjament als 9 anys, de consum de pornografia als 11, de trastorns d’alimentació i de la conducta, de ludopaties, de depressions i ansietats. Va de suïcidi adolescent. D’això va el problema.

En fi, donar suport al Pacte de famílies és bo i necessari (l’Associació ho fa des que es va crear). Però pensar que amb això n’hi ha prou o, en el millor dels casos, que això suposa el començament d’alguna cosa, és com voler curar un càncer a base de paracetamol. I no és que no estiguem d’acord amb algunes de les coses que es van dir: donar suport a les famílies, vigilar i multar les plataformes, exigir verificacions de l’edat… Tot això forma part d’una protecció bàsica que ja hauria d’estar funcionant des de fa temps.
Les preguntes que ningú està responent
En realitat, el que ens agradaria saber és com pensen fer-ho, perquè hi ha preguntes la resposta de les quals determina quina és l’acció més adequada. Com pensen arribar a les famílies que no estan conscienciades? Saben quines motivacions ens porten a utilitzar el mòbil constantment? Per què es va experimentar amb els nostres fills introduint obligatòriament les pantalles a les aules? En quin moment demanen consell als experts? Quina realitat viuen els adolescents en el món digital? Com pensen donar suport als docents si se’ls treu qualsevol eina per exercir la seva autoritat? Per què les famílies amb infants de 0 a 6 anys recorren a les pantalles? Quines polítiques calen per capgirar la situació?
L’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya és l’entitat més veterana de les presents ahir en aquest “debat” polític. I, penseu que és ingenuïtat però, com a idea: els del micròfon hauríem d’haver estat les entitats que fa anys, lustres o fins i tot dècades que treballem en aquesta problemàtica i, els que prenen apunts, els nostres estimats dirigents. Potser així les coses serien diferents per als nostres fills, per a les nostres famílies i per a la nostra societat.
