Amb motiu del Dia Nacional Sense Joc d’Atzar, impulsat per la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR), recuperem el seminari web Game over: una conversación sin filtros sobre apuestas online, organitzat conjuntament per l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya i la Fundación Aprender a Mirar.
En aquest webinar, l’expert en videojocs de l’Associació, José Carlos Amador, va entrevistar Unai Garma, cofundador d’A90Grados i ludòpata rehabilitat.
A diferència d’altres dependències, la ludopatia és una addicció comportamental en què, en no haver-hi cap substància pel mig, de vegades pot ser difícil d’entendre des de fora. L’Unai va compartir en primera persona com es viu tot aquest procés, des dels inicis fins a la rehabilitació.
Els videojocs com a porta d’entrada
En el món dels videojocs no només es conviu amb les apostes online, sinó que actualment s’hi han integrat algunes mecàniques que generen la mateixa addicció, però de manera més subtil, ja sigui a través del pay to win –haver de pagar per avançar en la partida– o dels cofres del tresor. El principal problema, a banda de la manca de regulació en aquest àmbit, és que els infants també poden accedir a aquests jocs.
Com a societat, s’han normalitzat certes conductes vinculades al joc i que es relacionen amb els menors d’edat. Els veiem dins d’un videojoc infantil (ja que, si hi és, “no deu ser tan dolent”) o fins i tot a la loteria de Nadal, tot i que no tenen permès jugar-hi fins als 18 anys.
Tanmateix, en els videojocs l’enganxament cerebral és idèntic al de qualsevol altra aposta. En obrir un sobre a FIFA, per exemple, s’allibera una descàrrega de dopamina i serotonina que empeny a voler-ne aconseguir més; sobretot quan alguna vegada hi ha premi: aquest record et fa pensar que la pròxima vegada et pot tornar a tocar.
La cultura de la immediatesa
Al seminari també es va abordar com la societat està cada vegada més enfocada al plaer immediat, en què tot és a un clic i resulta més complicat mantenir una atenció sostinguda. Si aquesta cultura s’instaura des d’edats primerenques, el cervell dels més petits aprendrà a base de descàrregues constants de dopamina. Per això, és clau treballar des de l’educació, la prevenció i l’acompanyament.
Un dels principals obstacles és la por dels adults que els menors s’avorreixin, fet que sovint els porta a recórrer al mòbil com a “xumet emocional” en comptes d’oferir alternatives allunyades de les pantalles. Donar el primer dispositiu exigeix una feina prèvia: parlar sobre el seu ús, establir pautes i predicar amb l’exemple.
L’Unai va remarcar que, abans de responsabilitzar únicament els joves de la seva manca d’autoregulació, convé entendre que en molts casos també són víctimes d’un sistema dissenyat per enganxar.
Senyals d’alerta i pautes per a les famílies
Com que es tracta d’una addicció comportamental, pot ser complicat detectar un problema amb el joc. Per això, cal estar alerta a alguns senyals, com per exemple: reaccions defensives quan es parla sobre el tema, demanar diners sovint, baixar el rendiment acadèmic o tenir alteracions en els horaris de son.
Per acabar el seminari web, el ponent va proposar alguns tips per a les famílies a l’hora d’actuar davant d’algun d’aquests indicis:
- Parlar del tema amb naturalitat. Abordar el joc i les pantalles des de la prevenció, sense convertir-ho en un tabú.
- Donar exemple i no normalitzar el joc. Revisar els nostres propis hàbits digitals i evitar naturalitzar conductes quotidianes vinculades a l’atzar.
- No treure importància als senyals. Si apareix qualsevol símptoma o canvi de conducta, convé comunicar-ho.
- Demanar ajuda professional. Es pot sortir d’una addicció, però convé acudir a especialistes per a recuperar el control.
Trobaràs aquest seminari i la resta al canal de YouTube de la Fundació Aprender a Mirar. També ens pots seguir a les xarxes (Instagram i LinkedIn) per estar al dia de totes les novetats.
