Actualment els dibuixos animats han canviat de manera considerable. El que abans podia considerar-se com un instrument per entretenir els nens -el seu públic principal- ara és una eina d’entretenir també a adults. El format i els continguts han canviat en funció del públic al que va dirigit.

En l’anomenada “animació adulta” s’utilitza, en la majoria dels casos, un humor negre que frega l’absurd, es fa crítica social i els personatges reflecteixen conductes asocials quan no infantils i immadures, encara que els protagonistes són adults. I tot això embolicat en un llenguatge vulgar.

Sense ànim d’elaborar una llista negra -mai és bona la censura i menys en un mitjà de comunicació-, la meva intenció va més en la línia d’informar els pares sobre l’amalgama de dibuixos animats que hi ha a la programació televisiva i d’aconsellar-los els dibuixos apropiats per a les edats dels seus fills.

Dibuixos que s’han emès en diferents cadenes a Espanya com The Simpson, Futurama, Family Guy, American Dad, South Park, Sit Down, Shut Up o Shin Chan no són per a menors tot i gaudir de gran nombre de simpatitzants –adults i nens– i bones crítiques d’experts en televisió a nivell internacional.

Ninos-TV-Dibujos

És important no caure en la temptació de creure que pel fet que els nostres fills estiguin veient dibuixos animats, aquests hagin de ser adequats per a la seva edat i, fins i tot, educatius. Res més lluny de la realitat.

Partint de la idea de que cal fer una selecció dels dibuixos animats, aconsellar als pares quins són els apropiats no és una tasca fàcil. Es complica pel fet que qualsevol programa de dibuixos animats s’emet en horari de protecció al menor, a la franja horària de 6 a 22 h. Però a més, amb alguns agreujants: moltes vegades aquests programes no estan senyalitzats segons l’edat del nen i, per tant, s’interpreta –segons la normativa del Codi d’Autoregulació de les cadenes de televisió– com a apte per a tots els públics; i els que estan senyalitzats (+7) i (TP- Tots els públics) moltes vegades tenen una classificació incorrecta. Realment no puc entendre com Bob Esponja pot tenir una classificació de TP quan jo crec que és una animació per a adults.

Un altre agreujant és que la multiplicació de canals temàtics per a nens i adolescents ha balcanitzat l’oferta de dibuixos animats i programes infantils. Disney Channel, Clan TV, Neox – Antena 3 són alguns dels canals de TDT- sense comptar amb canals de plataformes de pagament. Aquest factor de multiplicació d’espais emissors fa complicada la selecció.

Algunes pautes

A grans trets voldria dir que segons el que he pogut analitzar per escriure aquest article i egoistament –per protegir el meu fill de 2 anys i mig–, la classificació que faria per trams d’edat seria la següent:

Per a nens de 2 a 4 anys:
Els dibuixos que tenen una classificació per a aquesta franja d’edat serien: de La 2: Los Lunnis; de (Clan TV) El jardí dels somnis, Pocoyó, Caillou, Dora la Exploradora, Little Einstein, Caracolimpicos; de Digital+ dial 37 Baby First TV; de Disney Channel, Set Pets, La Vaca Connie, Els meus amics Tigger i Pooh, Manny Manitas, Pets, Macius Petit Gran Rey, Telmo i Tula i Bumy Town; de Playhouse Disney: La casa de Mickey Mouse.

Per a nens d’entre 4 i 7 anys:
Tenim de Clan TV: Clifford, El Gran gos vermell, Les tres bessones, Tom, Arthur, Harry i el seu cubell de Dinosaures; de Canal Disney: Jonny Test, Lilo i Stitch, Jungla sobre rodes; de Canal Boomerang (Digital+): Tom i Jerry.

La classificació per a majors de 7 anys:
És més complicada, ja que molts d’ells poden ser desaconsellables segons el criteri personal de pares i educadors, per un contingut de violència justificada, llenguatge vulgar, aptituds poc infantils, etc. Recomanaria sèries com La Casa dels Monstres, Spiderman, El Zorro, Generación Z, Gormitis, Els Proud, Kuzco un emperador en el cole o Codi Lyoko.

No obstant això, els pares tenim l’obligació d’encaminar els nostres fills en el camí de la bellesa, la bondat i la veritat.

Els pares de família, després de la nostra jornada laboral ens veiem abocats a reconduir els nostres fills en els hàbits de consum televisiu. La tasca no és fàcil, ja que seria més còmode “plantar” els nens al costat del receptor i deixar que aquest compleixi amb la seva tasca de “mainadera electrònica”.

Reconec que és una baralla apartar el meu fill de la companyia dels seus amics Bob Esponja, El Zorro o Gormitis, espais televisius clarament desaconsellables per la seva edat. No obstant això, els pares tenim l’obligació d’encaminar els nostres fills en el camí de la bellesa, la bondat i la veritat, així com d’ensenyar el do de l’oportunitat i l’espera en aquests primers contactes amb la pantalla.

Firma: Carmen de Andrés