Parlem de menors i delictes a internet

Parlem amb Xavier Ibarz, Mosso d’Esquadra del Grup Central ORC/Proximitat de la Comissaria General Tècnica de la Planificació de la Seguretat a Sabadell, sobre els delictes a internet, els menors i la necessitat d’una revisió d’hàbits de conducta en l’educació i el consum tecnològic.

Podries explicar la vostra feina educativa i de sensibilització?

Primer de tot és important saber que el cos de Mossos d’Esquadra planteja un model policial de proximitat, pròpia d’una policia adaptada a la nova realitat del segle XXI i que té en compte les necessitats de la ciutadania, les seves inquietuds i les seves demandes. Per tant, queda clara la necessitat d’obrir-nos a camps com el diàleg i la confiança per arrelar en la societat, i aquest arrelament comença en l’educació.

Amb el model de policia de proximitat promovem la participació de la ciutadania en la seva pròpia seguretat fent-la corresponsable mitjançant consells i mesures de prevenció. Els Grups de proximitat i les Oficines de Relacions amb la Comunitat són els encarregats directes de dur a terme aquesta feina poc visible però de gran interès i utilitat.

Arribats a aquest punt, des del cos de Mossos d’Esquadra, i si cal juntament amb professionals de la matèria a tractar, elaborem materials actualitzats anualment per fer conferències als centres educatius per dur-los recomanacions de seguretat de les problemàtiques que ens consta que els afecten. Aquest acostament de la realitat social ens permet parlar de tu a tu amb menors, familiars i docents, i que ens vegin més propers. Els Centres Educatius o entitats que ens reben ens fan un retorn molt positiu de la nostra feina de sensibilització i descripció de la realitat.

Com a dada i a tall d’exemple, els Mossos fem més de 4500 presentacions aproximadament, només a Centres Educatius, al llarg d’un any.

Quins són els casos més freqüents que us trobeu de delictes a través d’internet?

Actualment, el que provoca un número més alt de víctimes i alhora de denúncies són els delictes d’estafa. Aquesta tipologia delictiva, tot i tenir el factor comú de provocar l’engany suficient a la víctima per caure en un parany a través d’internet, es pot subdividir en diferents modalitats com el phishing (estafa bancària), l’estafa del fals venedor (comprar un producte per internet que després no arriba), les estafes en la compra de Bitcoins que actualment estan sortint a la llum, entre d’altres.

Els delictes d’estafa a través d’internet semblen no tenir aturador.

Els delictes d’estafa a través d’internet semblen no tenir aturador per diversos motius com són la facilitat de la comissió del delicte pel mitjà utilitzat, la dificultat de seguiment de l’autor per la possibilitat de cometre el delicte des de països estrangers i la traçabilitat fraudulent de les adreces d’IP. Podríem dir que el futur delinqüent ho serà a través d’internet, per tant cada cop és més important la ciberseguretat.

En aquests delictes, deveu trobar casos de menors. Quins són els més habituals?

En menors ens canvia la problemàtica relacionada amb els actes comesos a través d’internet. Inicialment, quan parlem de menors no hem de tenir tant en compte els fets delictius que cometen sinó més aviat on rau l’origen. Aquest el podem ubicar en l’ús inadequat que fan de la xarxa i dels seus continguts. Aquest mal ús deriva en molts casos, ara sí, en delictes denunciables i que arribaran a judici.

L’origen dels fets delictius entre menors el podem ubicar en l’ús inadequat que fan de la xarxa i dels seus continguts.

El primer que s’ha de comentar són els casos de ciberbullying, que és la part del bullying (assetjament escolar) que es comet a través d’internet, utilitzant bàsicament telèfon mòbil. Actualment, és difícil pensar en una situació de bullying sense la intervenció de les xarxes. Aquests casos, tot i no ser els més nombrosos, sí que tenen força transcendència per l’impacte que provoquen en la víctima. Malauradament, el bullying no té fi i es pot portar a extrems difícilment imaginables, que provoquen que un menor en edat escolar pugui arribar a plantejar-se o dur a terme idees autolítiques.

Relacionat amb aquest darrer punt i ampliant la problemàtica cap a casos no només d’assetjament escolar, ens podem trobar el mal ús que fan alguns menors de les imatges que es comparteixen a les xarxes socials. Per exemple, fotografies que tot i ser consentides al moment de fer-se en modifiquen el missatge o fan avergonyir la persona que hi apareix quan les canvies de context. La manca d’educació digital ens ha portat a problemàtiques com el sexting que, tot i no ser delictiva en el seu estat inicial, sí que comporta greus problemes quan les imatges de menors despullats comencen a compartir-se. Evidentment, arribat aquest punt s’ha de denunciar la situació.

Amb vuit anys ja hi ha nens i nenes que han vist pornografia.

Un altre tema que ens preocupa molt és el consum de pornografia entre els menors d’edat. Amb vuit anys ja hi ha nens i nenes que han vist pornografia i cada vegada hi ha més estudis que demostren que el consum de pornografia entre els joves està directament relacionat amb l’augment de fets de violència sexual. Aquest consum prematur, al principi, i abusiu en edats adolescents s’estan focalitzant com l’origen d’actituds masclistes i de domini de l’home cap a la dona. La sexualitat mal entesa i la manca d’educació sexual és un buit el qual no podem obviar i que s’està agreujant dia a dia.

Heu detectat algun patró comú entre les víctimes i entre els agressors cibernètics?

Parlar de patrons de víctima és molt complicat. No oblidem que fins i tot un autor pot arribar a ser víctima. Qualsevol persona que es connecta a una xarxa o que té telèfon mòbil pot ser víctima de qualsevol delicte comès a través d’internet, tant si té deu, vint, cinquanta o vuitanta anys.

Ara bé, en el perfil d’autor això canvia una mica. L’autor ha de tenir uns coneixements mínims d’informàtica. També cal afegir que la gran majoria de hackers són homes.

Qualsevol persona que es connecta a una xarxa o que té telèfon mòbil pot ser víctica de qualsevol delicte comès a través d’internet.

Quins consells donaries a pares, mares i persones que tenen menors a càrrec seu sobre l’ús del mòbil i les xarxes socials?

Depèn de l’edat recomanem una cosa o una altra, però, començant pel principi, és necessària una bona educació digital. De la mateixa manera que quan són petits els expliquem com s’ha de creuar el carrer, quan els donem un telèfon els hem d’explicar per a què serveix i com s’ha d’utilitzar. També és recomanable un bon control parental amb aplicacions senzilles com les que ofereix el mateix Google.

En el moment en què facilitem un telèfon a un menor s’han d’acordar certes mesures de supervisió. Per exemple els temps de connexió i no utilitzar-lo quan no toca, ja sigui al centre educatiu, vestidors on puguin fer esport, etc. En aquest acord també és adequat incloure-hi l’obligatorietat de cedir les contrasenyes del dispositiu i de les aplicacions que creguem que hem de tenir-hi accés. Per últim, seguir els perfils de les xarxes socials dels nostres fills i filles també és un bon punt a tractar en aquest acord. A partir d’aquí, podem incloure tot allò que creguem important en cada cas i cedir certs privilegis segons la confiança que es vagin guanyant amb el bon ús.

Hi ha suficient sensibilització a la societat sobre els delictes a menors d’edat que es duen a terme a través del mòbil?

Més que “suficient sensibilització” diria que hi ha bona voluntat en vers els menors. Però, què els preocupa o els interessa? Què duu a un o una menor a ser víctima o autora d’un delicte originat a través del mòbil? Aquestes preguntes no n’estic segur que la societat la qual esmentes en sàpiga les respostes per més bona voluntat que hi hagi.

La societat sap que ha de protegir els menors d’edat. Però sap de què i com fer-ho?

La sensibilització l’hem de fer des d’una reflexió crítica de la societat a la qual vivim. Quins valors estem transmetem als nostres joves? La societat sembla que s’estigui deshumanitzant i tot allò que no ens afecta, no hi tenim res a dir ni a fer. Crec que sí que sap que els menors d’edat s’han de protegir, però una altra cosa és si sabem de què, com fer-ho i si ho fem bé des d’un àmbit tecnològic.

En canvi, i aprofitant la teva pregunta, et tornaria la qüestió entrant en altres sectors de la població, com per exemple, “a la societat hi ha suficient sensibilització amb els delictes que pateix la gent gran?”.

A quina edat recomaneu el primer mòbil?

La pregunta del milió de dòlars. La més formulada a les sessions formatives a famílies i la que té una resposta més complexa.

A l’estat espanyol la majoria d’aplicacions es poden obtenir a partir dels 14 anys, algunes als 13 amb permís patern. Però, a la pràctica, pocs adolescents adquireixen el telèfon a aquestes edats. L’entrada a l’institut és un punt d’inflexió on molts menors d’edat reben a mans el primer telèfon i en altres casos, ja a primària se’ls dona accés al mòbil.

Com hem dit abans, un telèfon mòbil ha de ser una mostra de confiança cap al menor. El moment en què li facilitem les claus de casa, on mostrem confiança que sabrà fer-ne ús, també pot ser un punt on podem plantejar el telèfon mòbil. Tot i així hi ha experts que apunten en l’inici de l’institut com l’edat més idònia, però sense oblidar un bon control parental.

Des de l’Associació diem que el millor control parental és l’educació. Hi estàs d’acord? Però tamé hi ha altres eines per supervisar el que fan els nostres fills i filles a internet. Ens en recomanes alguna?

L’educació és la clau en molts àmbits, entre elles l’ensenyament de l’ús correcte de les tecnologies a les quals tenim accés. L’educació s’ha d’entendre en sentit ampli. Encara que tinguem cinquanta anys no hem de deixar passar la possibilitat d’aprendre quelcom nou.

L’educació és la clau en molts àmbits, entre elles l’ensenyament de l’ús correcte de les tecnologies a les quals tenim accés.

En aquest aprenentatge hi trobarem els límits del control parental. Si coneixem què hem de controlar, sabrem on hi ha les febleses i les fortaleses del mitjà. Eines per fer un control parental n’hi ha moltes, però si no sabem utilitzar-les ens restaran enlloc de sumar i si un menor se sent vigilat permanentment serà contraproduent.

Dit això, una aplicació bàsica que ofereix Google és Family Link, d’ús senzill i molt intuïtiva. La pròpia Apple també té paràmetres de control parental. Però més enllà de marques el més important és trobar una aplicació que s’ajusti a les nostres necessitats i que ens sigui útil pel nostre objectiu.

El control parental no l’hem d’entendre com una lupa sobre els nostres fills i filles, sinó com una mà que els oferim quan veiem que la poden necessitar. No oferir la mà i deixar-los caure, quan parlem d’internet, pot no tenir marxa enrere.

Gràcies, Xavi, per atendre les nostres preguntes i per posar una miqueta més de llum en aquest tema que tant preocupa a pares, mares i educadors.